Que diuen del Sumoll?

Que diuen del Sumoll?

VARIETATS DE VINIFERA EN LA RODALIA DE MANRESA.
Joan Fargas y Maurici Catllà. Publicació any 1901.

“28. Sumoll. Aquest cep podem dir que ‘s l’hereu del nostre pais y de molts d’altres, y el ser tan generalment conegut ens escusa de fer la seva apología: sols dirém que no’s troba cep á Catalunya de tanta aceptació y que ‘l seu cultiu estiga tan generalisat y de tants anys. La llarga práctica y experiencia general l’han colocat en lo lloch que l’hi correspon”

“41. Sumoll de grá menut. -Es una classe detestable, de la qual tenint la precaució de que quan te’l fruyt assenyalarlo á fi de coneixel per que no caiguém en l’error de treuren sarments per empeltar quan es lo temps”

 

D.O. Bages
Sumoll
La varietat autòctona negra més conservada a la zona. De cicle mitjà, raïm gros i producció mitjana elevada. Dona negres de poc color però molta frescor i estructura tànica, amb un estil de vins continentals (és a dir, més semblants a Pinots Noirs i Nebiolos que a varietats bordeleses). De tanins de difícil maduració, per això de sempre s’havia considerat una bona varietat per a la obtenció de rosats.

 

D.O. Tarragona:
És una varietat austera, poc necessitada d’aigua i de desenvolupament uniforme.
El raïm és llarg i el gra de forma diversa, habitualment gros i llargarut. Dóna el fruit de forma ovoide, tot i que també hi ha varietats de gra més arrodonit: el de gra gros i el sumoll de gra petit o ull de perdiu. Tots ells són aptes per a vinificar però amb matisos diferents.

El sumoll és una raïm de baixa graduació dins dels negres i amb capacitat productiva acceptables.

http://www.dotarragona.cat/es/varietats.php?grape_num=18

 

10 sentits:

El Sumoi (també conegut com a Sumoll, Samoi, Samoll, Saumoll, Somoi, Somoll, Simoi, Xumoi i Sumoy) era
… un raïm autòcton de Catalunya, la varietat de raïm més estesa fa temps a les vinyes catalanes, tant en blanc com en negre (aquesta última amb més freqüència).
El seu cultiu va anar retrocedint en favor d’altres varietats negres, com Ull de Llebre, Cabernet Sauvignon, Merlot, i d’altres aptes per fer cava (Macabeu, Xarel·lo, Parellada, Chardonnay), fins a quasi desaparèixer.

Els recursos enològics de fa 40 anys, molt menys desenvolupats que els d’ara, sovint no aconseguien treure el màxims rendiment al Sumoi, i d’ell s’extreien vins amb una acidesa particular, poc color, aromes fruitoses i herbacis, i sovint aspres, poc polits i de difícil envelliment.
Tot això va propiciar una dràstica disminució del cultiu, i avui dia només queden unes 250 hectàrees de Sumoi negre i unes sis de blanc, i les úniques DO que el tenen acceptat son les de Catalunya, Pla de Bages i Tarragona.
http://www.10sentits.cat/2010/07/09/vintaix-100-sumoll/

 

SUMOLL Autòctona i clandestina

Malena Fabregat (El Periódico)

Autòctona, que és pròpia de la terra. La sumoll és una varietat autòctona del Penedès que va regnar durant anys, fins i tot sobre les garnatxes, les carinyenes i altres varietats. Però pot succeir-li a l’autòctona, que per conseqüència de moviments i tendències aliens a la seva voluntat, en aquest cas les tendències productivistes en el sector del vi espanyol en general, es la proscrigui i hagi de passar, durant un cert temps, a la clandestinitat .La vivència clandestina té llums i ombres i sempre aconsegueix còmplices que asseguren, encara que sigui en mínims, la seva supervivència. La sumoll ha viscut i continua, encara que sigui per poc temps més, la seva clandestinitat emparada a casa de viticultors que van saber reconèixer-la, apreciar-la, protegir-la i que també van aprendre a domar, sent que a primer cop dels sentits apareix aspra, i per al viticultor és més complicada de treballar.

Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat, gràcies al crític xilè Patricio Tapia , de conèixer el projecte Els Jepelins , que porten Oriol i Glòria, la seva dona i que són un d’aquests protectors que, a l’Alt Penedès, treballen encara en una altra cosa per donar-li aixopluc a la seva estimada sumoll i fer no més de 2000 ampolles, d’un dels vins més reconeguts en l’actualitat.I com la vida són cicles, també la vida d’una varietat vitisvinífera de la qual només hi ha registre de vinyes velles, avui, lluny d’aquell menyspreu, torna al candeler com la Pinot Noir de la Mediterrània. En fi, coses de la vida …
https://gourmets.elperiodico.com/ca/va-de-vinos/sumoll

 

Guia de vins de Catalunya Escrit per Jordi Alcover:

No fa gaire la DO Tarragona va fer una mena de tret de sortida pel que fa a una carrera per aconseguir invertir els termes actuals de la frase que dona títol a aquest article: ho va fer amb la jornada sobre la Sumoll, la primera, que té més valor pel fet de haver estat la varietat més trepitjada i rebutjada de la història de la viticultura catalana.

La Sumoll, tot i que ningú ho va dir mentre jo era allà, ha estat l’ase dels cops de la viticultura catalana moderna, el sac de boxa que rebia tot el menyspreu dels partidaris de les varietats anomenades nobles. I per qué?, caldria preguntar-se per saber, si més no, quin era el motiu.
Hi ha una rondalla a Mallorca que parla d’en Joaquim, un habitant d’un poble de l’interior, que treballa el camp i la vinya com tots, i que ha d’anar un matí a Ciutat per resoldre uns papers. Quan torna en el cotxe de línia per la tarda tots l’esperen, l’avia li diu “Joaquim, has vingut molt prim”; i en Joaquim, tot mirant-se el blat com si no l’hagués vist mai de la vida, diu mirant a tothom, i en castellà, “¿Qué son estas estaquitas?”.
Sembla que en mirar-se un cep de Sumoll, com que n’hi havia tants, tothom ha pensat que era una “estaquita” durant molt de temps. Ha estat el representant de les varietats oblidades per que no feien color, fins al punt que hem sentit a dir a responsables d’algunes DO que mai de la vida seria readmesa mentre estiguessin al Consell Regulador. Cal fer un reset, posar el comptador a zero de nou per tal de tornar a començar amb aquesta varietat i per que la sumoll obri el camí d’altres, que ara per ara no tenen la sort de tenir una jornada pròpia.
Reclamaria, però, un canvi d’orientació en el discurs. En mans dels sommeliers que van portar el tast a la jornada, la sumoll encara va quedar coixa: a aquests vins encara li falten, aquest evidentment per cupejar, i sobre tot no els queia de la boca la comparació constant amb els que ells pensen que són grans vins amb raïm que no fa color ni és massa expressiu ni immediat, com pot ser la Pinot Noir o el Nebbiolo. Era significatiu que no parlessin de la Morenillo o de la Monica de Sardenya, varietats catalanes ambdues de diferent experiència comercial que pateixen el mateix problema: o de la Trepat. Això sí: de territori, ni una paraula; tot enfocat al gaudi personal i a l’hedonisme del consumidor.
I ara tornem al títol. El que proposa és que el territori ha estat consumit pel món del vi, que l’ha fet servir per fer el que ha cregut convenient amb ell, amb la idea de que els vins havien d’agradar al consumidor i que tot era una qüestió de hedonisme i gaudi. Els sommeliers segueixen instal·lats en aquesta idea, i al final sempre es diu que la única cosa que importa és que el vi sigui bo. El món del vi ha consumit el territori català allà on li era rendible arribar i desfer, allà on li era possible implantar una viticultura industrial per abastir el món amb el vi que llavors semblava que triomfaria per sempre més. A fora d’això, i per raons de rendibilitat, han quedat les tres zones del sud català, per l’acció d’una sola carretera – estreta, oblidada i amb 500 revolts tancats i lents – entre Reus i Falset que impedia que arribessin els camions, combinada amb una orografia impossible i amb uns rendiments molt escadussers. Per arribar al Priorat, al Montsant i a la Terra Alta, s’ha de passar per Falset. Una sola carretera és la responsable de que s’hagi conservat la tipicitat a aquestes tres DO. Estrany, si més no, però evident al primer cop d’ull: com si el territori s’hagués protegit a ell mateix davant d’una dèria cega i provinciana fins el moll de l’os.
Caldria doncs que els professionals del món del vi a Catalunya comencessin a parlar de territori: ho resumirem en uns quants punts:
1. Cal que diguin alguna cosa més que els vins han de ser bons, atès que com diuen els francesos, ça va sans dire. Ara, el que menys cal és que tornin a posar-se ells al davant de tot, en una mena de peatge, tot dient sense dir-ho que si no els agrada no el prescriuran.
2. No crec que els vins catalans de Sumoll, en l’estat en el que estan avui en dia, s’hagin de comparar amb res de cap altra banda del món. Fer-ho significa demanar-li que estigui des del primer moment a primera divisió mundial, i implícitament hi ha l’exigència de que si no és així, no val la pena invertir-hi temps ni diners. Hi ha vins identitaris arreu del món que es consumeixen prou i que mantenen el territori sense que hagin d’estar sempre en l’excel·lència, i que no tenen per objectiu deixar els sommeliers encantats i bocabadats; i fins i tot malgrat això es venen bé i mantenen el territori com cal.
3. Tampoc ens cal que presentin la qüestió de les varietats autòctones com la moda que toca ara i que els agrada, o més aviat la tendència a la que han arribat tard i que encara no han entès, que és el que sembla percebre des de fora quan ni els passa pel cap que la identitat dels vins prové de la identitat del territori; i per tant, si hi ha identitat als vins, hi haurà identitat al territori també.
4. I cal que s’adonin de que gairebé més important que la qualitat dels vins, és que a cada vinya hi hagi el que ha d’haver, convertint aquesta qüestió no en una cadena d’accions que busca el seu gaudi i la possibilitat d’accedir a la seva prescripció / benedicció, sinó en una qüestió nacional que afecta ni més ni menys que a la identitat del territori.

http://guiadevinsdecatalunya.com/lesfera-de-la-confusio/articles-dopinio/96-sumoll-5-5-11

 

El racó del bon vi:

De fet el nom de sumoll està relacionat amb el dialectal sumollar, amb el sentit de ‘fer pansir o madurar’, que prové del llatí submolliare. Això demostra que el productor, Josep Mallolas, ha tingut nervis d’acer per a demorar les collites doncs es pot perdre tot per sobremaduració amb els calors estivals a Tarragona. Habitualment el Sumoll porta força àcid màlic, pel que sol tenir força gust a vegetals, com en aquest cas. El vi és de capa molt baixa, qüasi un rosat pujat, pobre en color, però sorprenentment amb bona densitat, fins i tot untuós, i amb bona llàgrima, amb color rubí clar.

varietal difícil de treballar i poc rentable comercialment (l’afecten molt les inclemències del temps), però que donava produccions molt elevades de vi. Sistemàticament els viticultors van arrencar-ne les vinyes i les van substituir sobretot per varietals foranis. Ara menys del 2% del Penedés és Sumoll, unes 200 Ha. reconegudes per el INCAVI (havia arribat a ser un 20-25%!). Un varietal que tarda molt en madurar i cal veremar de manera tardana cap a Octubre, amb el risc de pèrdua de collita que això comporta per als productors. Vins atípics els Sumoll, que cal tastar amb la ment oberta, i anar-hi entrant poc a poc.

El Sumoll, aspectes agronòmics (pdf de l’INCAVI)